Capítol 13-16

13 - LA MANSIÓ

 

Els següents dies se’ls passen construint el que serà el seu habitatge amb unes canyes que hi ha al canyissar del final de tot del camp, mantes i sorra mullada per fer de paret que han d’anar reconstruint. Des d’aquell dia, com que els queda poca cosa més que sentit del humor, comparen aquell camp de refugiats i aquella caseta amb una mansió. 

Per altra banda, la mare li explica a en Tòfol que el pare no sap allò de l'embaràs, i que vol dir-li quan els vagi a buscar. No sap si ho aguantarà, això, ja que ara també ha d’alimentar al germanet que està en camí i amb prou feines tenen menjar.  També que pateix molt per ell, perquè vol que surti viu.

De cop i volta, mentre en Tòfol i la mare parlen, apareix la Salut, aquella veïna que tenien a Sabadell, i fa temps que la mare no es posava tan contenta.

 

14 - PUNTADA DE PEU

La mare ja està de sis mesos. En Paco i en Sebastià s'assabenten de la notícia i ho celebren, encara que tots tenen por. Donades les circumstàncies, no és un bon moment per què neixi una criatura i el més probable és que no sobrevisqui. Amb la Salut a “la mansió”, la mare està més tranquil·la.

Una tarda, en Tòfol troba a un gendarme apallissant a un nen. Sense pensar-ho, li dóna una puntada de peu a l’esquena. En Tòfol i en Jordi, l’altre nen, marxen corrents perquè no els enxampin. Gràcies a això en Tòfol, en Jordi i en Jofre, el cosí d’en Jordi, es fan amics. Això fa que, per en Tòfol, les coses siguin una mica més fàcils.
 

15 - ENTERRAT EN VIDA

 

Cada dia moren més nadons i les condicions al camp són més lamentables. És per això que la mare està molt preocupada pel nen que ve en camí. En Sebastià, però, insisteix en que sortirà del camp a la nit per trobar un metge i que el nadó neixi en millors condicions.

I una nit, marxa. El matí següent, la Salut i la Carme van a la porta del camp per buscar a en Sebastià. Troben uns gendarmes senegalesos apallissant-lo i emportant-se'l. No poden fer res al respecte.

En Jordi afirma que sap a on s’han endut al Sebastià, a la nit li ensenya al Tòfol. Pot veure uns sots on hi ha homes enterrats sense roba. En Sebastià és un d’aquells.

 

16. TÒFOL, TÒFOL, TÒFOL...

 

L’1 d’abril de l’any 1939, Franco guanya la guerra. La mare no sap si per fi el pare els anirà a buscar, o si l’han matat. En Paco cuida a en Sebastià, que ha sobreviscut però està molt dèbil i enfebrat.

En Tòfol està preocupat perquè no sap què vindrà ara, que la guerra ha acabat i ha guanyat Franco. No sap si el para vindrà, o si ja és mort. Escriu, amb l’ajuda del Jordi i el Jofre, una carta pel Tian.

De sobte, a una cinquantena de metres veu a una noia morena que resulta ser la Maria, la Carbonet. No s’ho pot creure i corre a buscar-la.  La saluda i ella aixeca el cap, sorpresa. L'abraça mentre repeteix el seu nom una vegada i una altra. Cap dels dos s’ho pot creure.