Capítol 9-12

9 - UN PLAT PLE DE NOUS

Va ser un Nadal d’allò més trist, i depriment. La mare, per altra banda, ja es començava a fer vella. Sempre estaven pendents de la ràdio, i en Tian feia llit. Per sort, dos dies abans de Nadal va recuperar forces i ànims.

El dia de Nadal, a mitja tarda, va picar la porta en Sebastià, un familiar llunyà que duia notícies sobre el Cisco. La mare li va oferir un plat ple de nous que en Sebastià va engolir. També els va portar una carta que el pare els havia escrit, on deia que estava bé, que no patissin, i que els recomanava que es traslladessin a un lloc més segur. En Sebastià es va oferir a acompanyar-los a França, ja que el pare li havia demanat que es fes càrrec d’ells fins que s’acabés la guerra, que ell els aniria a buscar. La mare va acceptar.

 

10 - UN POEMA PERQUÈ NO T’OBLIDÉS MAI

 

Uns quinze dies després del dia de Nadal, en Tian, en Tòfol i la mare amb en Sebastià i dos homes, ambdós anomenats Antònio, van fer via cap a França. Unes quantes hores després, el cotxe es va parar enmig de la carretera i va deixar de funcionar. Van continuar caminant i , quan es va fer fosc, van decidir passar la nit dins d’una cova. El dia següent, van començar a caminar i van parar a l’Empordà, a mas dels avis. Van posar a en Tian a jeure davant la llar de foc. L’estada al mas es va allargar unes setmanes i en Tian continuava malalt. Els adults van deliberar que s’havia de quedar al mas mentre en Tòfol, la mare i en Sebastià anaven cap a França. Finalment es van acomiadar, i en Tian li va escriure a el seu germà bessó un poema perquè no l’oblidés mai.
 

11 - EL MEU PRIMER MORT

 
Els tres surten del mas i fan via cap a l’Empordà. Fan un llarg camí, mentre senten parlar d’un camp de refugiats on s’hi poden estar, sense cap perill. En aquell moment encara pensen que al arribar a França tot haurà passat. Al principi del viatge, estan ells sols, però a mida que van passant les hores s’afegeix gent que també va del nord cap al sud. Un home carrega al seu fill d’uns cinc o sis anys, i en Tòfol s’hi vol fer amic. Estan una bona estona amb aquell home, i de sobte paren en un replà. Allà, saben que el nen era mort, i el enterren. És el primer mort que veu en Tòfol.

        

12 - “ALLEZ, ALLEZ!”

Creuen la frontera, esperançats que aviat s’acabarà tot. Continuen caminant. Van amb el Paco, el pare del nen mort. Un pastor els indica com es va a la carretera principal. Un cop allà, es troben una filera interminable d’homes i dones, i els vigilen guàrdies senegalesos amb cavalls. Quan algú no té forces per continuar l’increpen amb un: “Allez, allez!”, i si no fa cas és apallissat. Finalment arriben al camp, on troben milers de persones concentrades en una platja, i envoltades per les tanques de filferro. Pica molt de vent per tot arreu, i la mare s’acaricia la panxa. En Sebastià i en Paco van a explorar la zona. La mare es posa a plorar, i li confessa al seu fill que està embarassada.